Ressenyes

El tercer lliurement de la col·lecció Cicuta ens duu al talent literari de Jordi Nopca. El llibre es llegeix de manera fluïda, com un riu de llit relliscós, per bé que es pot arribar a fer inoperant per a algú que no enganxi la fina ironia del relat o que no combregui amb la gruixuda que també hi sovinteja. La novel·la ens presenta el periple per Lisboa i pels Països Catalans de dos joves editors, Marco i Júlia, empesos per un afany d’èxit que bascula entre la recerca de grans obres (de pes i potser pesades) i els súpervendes. Això és possible gràcies a una màquina que pretesament pot facilitar l’assoliment d’ambdós reptes. Malgrat el component de caire tecnològic, la novel·la no pertany a la ciència ficció pròpiament dita, ja que l’eix sobre el qual bascula tot el relat és el viatge com a forma literària: la intertextualitat teixeix un mapa de referències força vinculat amb la literatura i amb la cultura urbana postmoderna. Per tot plegat, i sense moure’ns de la literatura catalana, l’obra evoca el Ramona Rosbif (1976!) d’Isa Tròlec o Lola i els peixos morts (1994) de Porcel, entre d’altres.

Malgrat que la ressenya de La Vanguardia signada per Rosa M. Piñol el comparava amb Conrad, Stevenson i Sànchez Piñol, sortosament no hi trobem gaire d’aquest darrer en una novel·la curta i ben travada, apta per a les calors relaxades de l’estiu. La tècnica narrativa funciona perfectament per reconstruir una aventura en un entorn exòtic, en què destaca en tot moment la voluntat de l’ésser per l’existència, per trobar-se a si mateix, tot descobrint que únicament a través de la natura dialògica ens fem persones. El protagonista de l’obra duu el nom anglosaxó de Matthew Prendel, però la seva resistència a la Desconeguda s’entrellaçarà fortament amb les peripècies d’un portuguès, Nelson Souza: dues cares d’un desplegable que s’obre per mostrar a cada punta del seu espai un àmbit contraposat de l’oceà atlàntic: la costa est nord-americana i la península ibèrica. En realitat, doncs, la qüestió dialògica es desenvolupa eficaçment amb el tema del doble, que marca les pautes del relat i ens deixa amb una veritat, l’última, que desencaixa els raonaments del lector poc aplicat.

Col·loquialment, quan un escriptor o escriptora de renom s’enfronta a una obra de gènere marcat, d’aquells que habitualment es caracteritzen com a “menors”, assenyalem que com a molt es tracta d’un divertimento. Si Carme Riera, de trajectòria indiscutible, s’havia deixat temptar darrerament per la novel·la de misteri de tons gòtics amb L’estiu de l’anglès, en aquesta obra de títol irònic (“Natura quasi morta”), fa una incursió al gènere detectivesc que resulta entretinguda, intel·ligent i ben construïda. La diferència entre una obra d’aquesta mena escrita per Riera i una altra d’autors monogenèrics rau en què cada frase de l’autora mallorquina és una peça de rellotgeria, que rutlla per si sola i junt amb les altres, tot desprenent sovint força murrieria narrativa. Aquí, a més, l’autora es fa seva l’ambientació, a la Universitat Autònoma de Barcelona, cosa que provoca que aquesta murrieria sigui molt afinada i faci estralls en una comunitat, l’acadèmica, que Riera coneix per anys i panys d’experiència docent, investigadora i burocràtica. Es tracta, en definitiva, d’una obra absolutament recomanable.

Kadaré és un escriptor sorprenent que ha sabut llaurar una obra plena de solcs que s'entrellacen i en fan un jardí bellíssim. Si poguéssim debatre sobre la concessió del Nobel sense pressions mundanes, ell se'l mereixeria tant o més que d'altres que ja l'han rebut. Les novel·les d'aquest albanès fortament connectat amb França han estat força traduïdes al català (oh, sorpresa!), i totes valen la pena, encara que resulten especialment sòlides aquelles en què es barreja el fantàstic i el realisme, o bé on regna l'estrany característic de l'escriptor. L'accident, segurament la més recent, es mou justament en aquest darrer paratge literari, i resulta una mena de consecució de diversos plantejaments de Kadaré ja apareguts en obres anteriors a l'entorn de la nebulosa que constitueix la realitat creada socialment, i sotmesa a les limitacions cognitives de la ment humana. En aquest sentit, potser seria aconsellable llegir d'altres obres de Kadaré abans, però cal -definitivament- descobrir-lo i conquerir-ne la geografia.  

Tot i reconèixer uns certs recels a l'hora de retornar a la prosa de Torrent, que m'havia semblat prou insubstancial en una certa etapa, cal assenyalar que poc a veure té amb aquesta panoràmica de la València franquista que ens presenta el 2010. El punt en comú amb aquelles peces és el gènere policíac -fent frontera amb la novel·la negra-, en què Torrent se sent còmode i desenvolupa tota la traça apresa amb els anys, però aquí esgarrapa la història d'una època clau en la configuració d'una base social que ha estat determinant en la constitució de la "Comunidad valenciana". En aquest sentit, en el llibre s'emprèn una investigació doble: d'una banda, la recerca dins la trama dels autors de certs delictes (materials, socials, polítics, morals, etc...), fonament de tota obra del seu gènere, i de l'altra la indagació sobre els orígens de la societat actual del País Valencià actual, que es realitza a través de diversos personatges i reconstruccions. D'alguna manera, els primers simbolitzen una teranyina de corrupció i servituds que ens indica, ben torrentinament, que les barrabassades d'avui són una mera continuació d'aleshores.

Després de llegir la novel·la, sorprèn trobar a les planes d'internet que hagi ensopegat amb una bona acollida pel part del públic català. El ritme es manté, cert, però el component mistèric (la xarxa significativa de caire esotèric i ideològic) resulta força més pobre que al Codi Da Vinci o a d'altres thrillers contemporanis. El final esdevé una mena de parodia fallida, tant en relació al desig dels prsonatges reunits en l'escena culminant com per als lectors adults de l'obra, que deuen passar a l'epíleg desesperadament per trobar-hi quelcom que tampoc hi és. Ara bé, als catalans ens ha mancat aquest tipus de llibres de creació: La configuració d'elements de la pàtria (Montserrat) en un àmbit internacional que els atorgui el valor corresponent de forma intel·ligent i calculada, i que alhora projecti l'imaginari dels lectors fronteres enllà (i no a la inversa). Això pot explicar certs fenòmens paranormals que s'indiquen a l'inici...

Amb un estil precís, que mai arriba al guió fred, l'autora ens presenta una visió degenerada del mercat televisiu actual, que arriba a l'extrem de permetre l'emissió d'un Big Brother ambientat en un camp de concentració. El llibre sembla la praxis de les teories de Guy Debord i posteriors sobre la funció política de l'espectacle a la societat occidental, i en aquest sentit entronca amb tota la novel·la de pensament tan productiva a la França del segle XX. La cruesa de l'obra radica en la descripció situacional dels personatges del camp, víctimes innocents del panem et circensis dels nostres dies, en un panorama postideològic en què l'atzar esdevé clau de volta. L'enfrontament i convergència de dos éssers prototípics al llarg del text, Pannonique (la voluntat de cultura) i Zdena (la renúncia a la cultura), ens porta al desenllaç final, prou sorprenent.

Com explicar el procés terminal de càncer d'un polític del PP que mai renuncia als seus plantejaments ni a la seva acció política present i passada? Garí, valencià i immers en domini de majoria reaccionària, afronta el repte amb valentia i bona lletra. Alguns en criticaran la humanització del personatge, que és humà de totes maneres. D'altres, més perspicaços, patiran el dolor d'una corrupció i d'una degeneració èticopolítica instal·lada fins i tot en els àmbits més cultes del poder, representats pel mateix protagonista. En tot cas, sobren algunes marques ideològiques autorials que redueixen la capacitat crítica del text, ja que expliciten llocs comuns del progressisme valencianista que s'haurien pogut integrar en l'estructura formal, com la corrupció esmentada. Així, la metàfora de la metàstasi inscrita en el relat de l'extensió letal del pelotazo i el blaverisme al País Valencià és reveladora, i culmina de manera prou interessant en els darrers actes polítics del moribund. L'empatia amb aquest mai és completa, i es trenca del tot a les últimes planes, just quan el dolor provocat per la mort la faria més propícia.